L’actual crisi econòmica no és més que el resultat d’una mala gestió financera i de l’avarícia de les entitats bancàries. La bonança prèvia a l’any 2006, el boom inmobiliari i altres factors globals van portar a concedir hipoteques als usuaris que la banca anomena “ninja” (no income, no job, no assets). Aquestes persones, amb un factor de risc molt elevat, van accedir a hipoteques “subprime” i préstecs d’alt interès. Tots aquells que van signar una hipoteca entre el 2006 i el 2008 a índex variable (i alt) revisable cada 6 mesos estan tenint serioses complicacions per poder assumir la seva hipoteca. Cada dia ens trobem a l’atenció primària amb més famílies (no imagineu el model de família nuclear com a tipus) que perden el seu pis. Aquests ex-ninjas es troben en situacions desesperants, molts afectats per la regulació de la ocupació i/o per situacions laborals precàries (moltes degudes a la seva situació legal).

En aquest context, l’atenció primària és aquest gran calaix de sastre que intenta donar resposta socioeducativa a situacions que esperen una resposta assistencial (en el millor dels casos). Aquí hi ha un dilema de base, què fem, com intervenim quan la població està fent un salt qualitatiu a pitjor?

La premissa de partida és senzilla: amb la panxa buida no s’atén a raons. Kant ja identificava que no pot haver-hi educació sense uns mínims de manutenció. Com a la piràmide d’Abraham Maslow, la població que acudeix a l’atenció primària acudeix amb necessitats de base. No tenen menjar, ni on dormir en alguns casos, hi ha infants a càrrec i la situació no té perspectives de millora a curt termini. I ja se sap, quan la base falla tot trontolla...i no ens hem d'imaginar població de classe social baixa, no. Els nous empobrits són la classe mitjana que amb la cojuntura actual no pot assumir despeses bàsiques. Per tant, es duplica la demanda i la població és més heterogènea.

En una atenció primària desbordada per aquests ex-ninja i les persones afectades per la crisi a nivell més cojuntural, la creativitat passa a ser fonamental. Els equips, tot i la saturació, no parem de pensar i buscar sortides a situacions a les que difícilment podem oferir resposta amb els recursos existents. Tot i així, hi ha queixes i es busquen solucions en estaments moltes vegades allunyats de l’atenció de base i de les possibilitats reals dels serveis. És un moment difícil, és un moment per repensar l’atenció primària i per reivindicar les diferències entre assistència i treball social. Si els educadors i treballadors socials no reivindiquem el sí de la nostra professió, com apunta Ubieto, acabarem convertint-nos en la societat de la dependència, amb tots els riscos que això comporta. Per tant, ser educador ara és més que un repte, és un compromís que comporta implicació, creativitat i lluita.